 |
|
|
L’adopció d’un infant és actualment un fet que no resulta estrany en el nostre entorn. Tots coneixem algú que ha adoptat, que està fent els tràmits o que manifesta el desig de fer-ho en un moment o altre de la seva trajectòria familiar. Recordant que l’adopció és una mesura de protecció al menor, és també un fet sobre el qual podem parlar amb naturalitat, sense amagar-ho com es feia en altres èpoques. A més, la quotidianitat de les famílies amb fills adoptats es presenta dins d’uns paràmetres de normalitat i d’integració propis del nostre món divers i intercultural. Que té però l’adopció com a forma de ser pares i fills que demani una atenció especial? El desig de ser pares i la voluntat d’estimar, tenir cura i educar una criatura no són suficients per poder construir aquesta relació paterno/materno-filial? Tot infant necessita una família, oferir-la a qui no la té no és en sí mateix un motiu prou ferm? Les respostes a aquestes preguntes són clares des d’aquells que treballem amb els infants i les famílies i també des de la visió de pares i mares que ja tenen anys d’experiència en la criança d’un fill/a que va ser adoptat. D’entrada tota paternitat/maternitat responsable ha d’acceptar el fill/a amb les seves característiques particulars i ajudar-lo a créixer i desenvolupar-se íntegrament des de l’establiment d’un vincle segur i durador. L’infant que s’incorpora a la família com a fill per la via adoptiva té una història prèvia en la qual hi ha hagut pèrdues (la més evident és que no pot créixer al costat de qui el va fer néixer), abandonament, vivències més o menys doloroses, desatenció i, en la majoria de casos, institucionalització. Totes aquestes experiències han deixat seqüeles físiques i psíquiques i apareixen com a dificultats que els seus pares/mares i el seu entorn familiar hauran d’ajudar a alleujar, resoldre i compensar. La construcció de la pròpia identitat integrant la història prèvia i assumint-la, si és possible, no és un procés que l’infant pugui fer de manera espontània i natural. És aquí on els pares adoptius hauran d’haver fet seva, abans de l’arribada de l’infant, la responsabilitat de garantir-li tot allò que necessiti per créixer com a fill/a. Hauran de fer-se càrrec del bagatge acumulat durant els mesos o anys previs a l’adopció, amb respecte i valentia per poder fer front a les mancances que d’una manera o altra sempre són presents en l’infant que ara és el fill. Els interrogants i incerteses no seran pocs, i el llarg temps d’espera no hauria de ser només de tràmits sinó també de preparació personal i familiar. En què i com? D’informació sobre l’adopció se’n pot trobar molta. Hi ha publicacions, foros i entitats que la faciliten, i tots tenim accés als mitjans. Però per fer de pare/mare cal alguna cosa més. Cal una preparació específica, formació i un treball personal. La identificació dels motius pels quals desitgem aquest fill/a, el reconeixement del dolor viscut per la impossibilitat de tenir-ne biològicament o per la pèrdua patida, les expectatives sobre com desitjaríem que fos aquest infant, la incertesa de no saber com se li haurà de dir que és adoptat, la influència que el seu passat tindrà sobre la seva salut i en la nostra relació,... són algunes de les àrees sobre les quals caldrà treballar per afrontar la rebuda del fill/a amb coneixements, fortalesa i honestedat. Les seves necessitats poden ser tan aclaparadores com en certa manera anticipables. L’actitud amb la qual haguem afrontat tot el procés previ serà definitiva per acompanyar amb èxit aquesta història que comença molt abans de la primera trobada entre un fill/a que necessita uns pares i uns pares que desitgen un fill/a. * Professora de les EUTSES Pere Tarrés – URL
|
